Primera -i no última- trobada d’inspiració

Aquesta setmana us fem la crònica de la trobada Inspira’t que va tenir lloc el passat cap de setmana de la ma de l’Ada Castells.

L’Ada va publicar la seva primera novel·la als 27 anys: El dit de l’àngel, una ficció realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants. Després va venir Mirada, novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida, biografia descaradament novel·lada del pintor C. D. Friedrich. Pura Sang, està ambientada a Menorca i Barcelona, i és la història d’una dona que lluita per no tenir por de res. Amb ella va guanyar el Premi Sant Joan de novel·la. Després han vingut La primavera pendent, ambientada a la Barcelona del 1818, amb una dona al capdavant d’una empresa d’indianes que fa el que pot perquè la reconeguin, i Mare, el seu llibre més sentit sobre la relació entre mares i filles que no s’entenen, però que volen entendre’s. La seva activitat professional es centra en el periodisme literari i fer de professora d’escriptura, així com altres activitats literàries que es va empescant…

Què és l’inspirat?

Aquest any hem celebrat l’arribada de la tardor de la millor manera possible. Ens hem regalat un parèntesi per fer exercicis d’escriptura creativa de la mà de l’escriptora Ada Castells i per cuidar el nostre cos amb l’orientadora saludable Laura Feliu. El segon cap de setmana d’octubre ens hem escapat al Pallars Jussà per compartir la primera edició de l’Inspira’t, una proposta de tres dies a la Casa Boumort, de Sant Martí de Canals.

Activitats de l’Inspira’t

El vespre de divendres vam engegar l’Inspira’t amb un cadàver exquisit. No us espanteu! Es tractava de reproduir aquest joc surrealista que consisteix en teixir un text a partir d’unes paraules assignades, una mena de Frankenstein que ens va sortir força curiós. Tot fent un tast d’embotits del Pallars regats amb un vi de la comarca, les nou participants vam activar la ment amb un text fet entre totes i, per desactivar-la, la Laura ens va proposar un exercici de meditació amb una espelma que ens va deixar ben hipnotitzades.

L’endemà, el repte era anar a la caça d’una olor en una passejada matinal per la zona. Entre pinedes i garrics, vam gaudir del paisatge i, un com al jardí de l’hotel, vam utilitzar aquesta aroma per explicar una petita història. Les olors recollides en el nostre passeig es van  transformar en metàfores, en sensacions, en eines per crear una atmosfera, en símbols… Cadascuna de les participants va poder expressar les seves sensacions a través de l’escriptura.

Després d’una estona de piscina reservada a les més valentes -estava gelada!- va arribar el torn del ioga hata vinyasa. Poques vam aconseguir saludar el sol amb elegància, però no es podia desaprofitar l’ocasió per entrar en contacte amb el nostre interior i ens hi vam posar sense manies. El cel a la posta i el pantà de Sant Antoni, als nostres peus, semblaven ben preparats per saludar-nos. No els vam fer un lleig. 

Menjar, veure i cultura

Durant els àpats, servits per l’Àlex i el Ruben amb una cura exquisida, ens van arribar sorpreses inesperades, com una hamburguesa vegetal deliciosa, i vam poder explicar-nos qui érem, què buscàvem, què ens preocupava i què ens agradava.

A la sessió de lectura del vespre ja hi va haver prou confiança per intentar desxifrar un Nobel d’alt nivell com Peter Handke. La lectura d’El Poema a la Duración va donar pas als versos de Sedienta Calma, de Bernardo Valdés, i també vam llegir trossets de les obres d’algunes de les participants. Ja no hi havia lloc per a la timidesa i vam acabar en una revolta literària a favor de Valdés i en detriment de Handke, a qui ens costava desxifrar. Ni les infusions ni els gintònics ni la cervesa artesana no ens hi ajudaven.

El concepte de Duració ideat pel Nobel el vam arrossegar fins al diumenge. L’últim dia semblava que haguéssim passat juntes una eternitat i vam decidir fer un passeig pel camp en silenci, després d’una sessió de ioga nidra en què la Laura ens va anar dictant, amb tota la neutralitat possible, les parts del nostre cos perquè ens hi concentréssim.

L’Inspira’t no acaba al final de la jornada…

L’últim exercici creatiu va consistir a confessar-nos -ara sí que ho enteníem- el nostre moment de Duració del primer Inspira’t. El resultat va ser un bon catàleg de sensacions compartides: per a una, el seu moment etern va ser el plaer d’entrar en contacte amb persones sàvies de diverses edats; per a una altra, la potència d’un paisatge extrem; per a una tercera, la reconciliació amb el plaer de la lectura que feia temps que havia abandonat. Fos quin fos, totes coincidíem que, per poc que poguéssim, a la vida ens agradaria regalar-nos més caps de setmana com aquests. Segur que repetirem!